L'esclau de la sal, primer capítol
DIVUITÈ ANY DE L'EMPERADOR DIOCLECIÀ
Any del Senyor 303
I
No li va estranyar morir aquell dia. No li hauria estranyat que fos l’endemà, si l’hagués arribat a veure mai. Havia viscut més enllà dels auguris i les malediccions, gairebé tres dècades de desnutrició, d’hiverns que li glaçaven les lleganyes als ulls, de febres i plagues, de l’espasa romana i la daga dels bandits, de feres mauritanes i tempestes al Mar Nòstrum; a quin Déu i amb quin dret podia suplicar que li fos atorgada encara més clemència? Des del moment en què va ser escopit d’entre les cuixes ensangonades d’una dona que mai va conèixer i va caure damunt un tou d’estopa, amarada d’orins i sang i líquid amniòtic i grumolls de placenta i ungüents, va créixer de mà en mà, de puny en puny, suportant les protuberàncies del bastó, l’osca de l’assot, els grillons als canells i turmells, el ferro roent en la carn nua o la corda d’espart escanyant-lo, tota matèria ordida i forjada pels homes per fer dels altres homes esclaus li va solcar la pell any rere any, marcant-lo com els anells radials marquen l’edat dels arbres antics, fins a aquell vespre d’horitzó negre en un país de sorra encesa pels vents del desert, fins a aquell pantà d’aigües tèbies, tèrboles de líquens i detritus, que el xopaven fins a la cintura mentre provava espantosament d’escapar-ne, però no va poder escapar més, els peus li van relliscar en el llot i va caure de genolls i l’aigua el va colpejar a la cara, als llavis, als ulls,i li van regalimar gotes com si fossin la seva saliva o les seves llàgrimes, i va alçar-se frenètic per reprendre la fugida però ja no era ell sol qui s’alçava, una boca volcànica el va alçar, arrabassant-lo amb un afany primordial i serrant damunt seu unes mandíbules granítiques, de déu de les tenebres que esclafa l’intrús sense fe, un déu d’alè pútrid com el baf del pantà, i l’home ja no era més que un manyoc de membres desbaratats i sang fugint per les ferides com no podia fugir ell, una figura despullada d’humanitat, travessada per un dolor cerval i el cruixit dels seus propis ossos estellats, de la pròpia carn esqueixada. L’últim que l’home va sentir va ser l’alè d’ametlla amarga i mesc, de restes en descomposició, espines podrides, plomes i tendrums d’animals prèviament digerits, i el soroll interior de la bèstia, el mecanisme dels músculs en tensió, els budells removent-se com serps impacients dins el déu monstruós, mentre l’home mirava el pou negre de la gola que s’obria per acollir-lo, el final del dolor, i pensava que ningú més l’esperava, ningú enlloc que el trobés a faltar, que recordés com es deia, i que havia viscut. Ni tan sols la bèstia atàvica el va recordar uns segons més tard d’engolir els seus trossos sense nom.
Venien del sud-oest, pujant cap a la costa per l’antic camí dels garamants, cap a la Tripolitània, el regne de les tres ciutats, travessant tot un país de deserts, uns de vermells, altres d’ocres, i encara d’altres intensament blanquinosos, com de sal; seguien cap al nord sota el sol àrid, fent nit per resguardar-se i proveir-se d’aigua a cada oasi de la ruta, com el de Cydamus, on es van acomodar entre els palmerars que voltaven la fortificació de la legió romana, i van descansar i van somniar abans de reprendre la travessia a l’albada.
Eren una cinquantena de carruatges de tota mena i mida, la majoria estirats per camells, però també n’hi havia amb bous o mules, i anaven carregats d’ullals d’ivori, plomes d’estruç, pells de lleopard, eben i pedres precioses. Els homes que els conduïen o custodiaven podien ser libis, o egipcis, o númides, o cartaginesos, o perses o berbers; alguns havien abandonat la decrèpita Leptis Magna, que en els anys d’esplendor, els de l’emperador Septimi Sever, havia rivalitzat amb Cartago i Alexandria; altres havien robat i matat a Oea, o nascut a Assiut, a la vall del Nil, o s’havien banyat d’infants en les aigües del Níger i aquell riu no el veurien mai més; però tots havien deixat els records enrere per buscar fortuna, tots eren de pell colrada i ulls sense llàgrimes, i la caravana la seva única ciutat.
Represa la marxa, travessaven un desert més, gairebé al migdia i sota un cel tan blau que feria la mirada, i la caravana es recargolava damunt la sorra com un cuc tou coent-se al sol.
Els animals esbufegaven i tenien el pèl tan ardent que cremava el palmell de la mà que els colpejava per esperonar-los. Els homes, sense parar de suar sota la roba blanca que els cobria de cap a peus, respiraven com si fos una manera d’escopir aquell aire de guspira.
Al desert, tota forma vivent era convidada a morir. Només calia quedar ressagat, adormir-se al sol o errar el càlcul i beure’s l’úl-tima gota d’aigua massa lluny del pròxim oasi. Al desert, un llast de més, una boca inesperada, feia acabar amb els ossos repelats i el llenguatge mut de la pròpia ombra marcant les hores damunt l’arena.
Per això els que van veure aquell home sol baixar de les dunes des de l’oest van pensar que ja devia ser mort, o que ho seria quan se n’adonés. Caminava enfonsant els peus a la sorra, encorbat pel pes del que traginava i de la pròpia defallença. A les espatlles, carregava una sella de muntar de quatre banyes romes; les dues del darrere, verticals, per subjectar els glutis del genet; les dues del davant, inclinades, per encaixar-hi les cuixes i mantenir l’estabilitat. Portava un sac penjant, amb la nansa encreuada al pit, i una espasa dins la seva funda al cinturó. I, relligat amb les corretges de les regnes, arrossegava un pes tan fosc i empolsegat que no es distingia què era. Ningú dels que el van veure es va aturar, cap carruatge va minorar la marxa. Ningú estava disposat a perdre el lloc a la caravana ni a acceptar el convit del desert per un viatger absurd i fantasmagòric que aviat seria una capa més de gruix en la pols de les dunes. Però aquella despulla humana era tossuda, i continuava caminant amb passes incertes, maldant per atrapar la caravana que l’ignorava. Fins que es va acostar a un dels carruatges de la cua en què viatjava un mercader gras amb una nena d’uns deu anys i tres servents. Un dels servents portava les regnes del carruatge. Els altres dos seien al darrere, amb la càrrega. El caminant va saludar amb una veu resseca, esquerdada.
—Que els déus protegeixin el vostre camí —va dir en libi.
—I que també protegeixin el teu... —es va sentir obligat a contestar-li el mercader gras, encara sense acabar-se d’empassar un dàtil que s’havia ficat a la boca suosa. Al seu costat, la nena, silenciosa, mirava el caminant amb ulls desperts. Ja havia notat la pudor, i era tan intensa que es va haver de tapar la boca i el nas. El mercader també la va sentir, i va fer una ganyota al mateix temps que escopia el pinyol del dàtil. Va escrutar el caminant i va veure que tenia una ferida important al braç esquerre: li faltava un tros de tou de l’avantbraç, com arrencat d’una mossegada, i, malgrat això, el tenia tan inflat que li feia més volum que el braç sa. Tenia els llavis plens de crostes i la mirada cremada pel sol i la roba esparracada i amb taques de sang seca, com si fos l’únic supervivent d’una batalla on havien vençut els morts sobre els vius. La cosa sense nom que el caminant arrossegava era la carn de l’anca d’un cavall, i tenia massa dies.
El caminant, afeblit, no podia seguir el pas del carruatge, hi va enfilar la sella per descarregar-se del pes i també per oferir-la al mercader. Va parlar en una barreja de libi, berber, llatí i grec per fer-se entendre, i el mercader li va contestar en una barreja similar.
—Si em deixes pujar i em dónes aigua... la sella és teva.
—T’has menjat el teu cavall? El mercader va fer un gest com si espantés una mosca, però el que volia allunyar era la ferum de la carn podrida.
—Tinc selles. Però no tinc espases com aquesta.
—L’espasa... no. Si em volguéssiu matar, no podria evitar-ho.
—Tinc tres homes a les meves ordres. Si vull res del que tens, t’ho faré prendre.
—Mira’t bé la sella. No coneixes les muntures romanes? He estat soldat. Sé lluitar. Més d’un dels teus homes moriria. Mal negoci, si només en treus una espasa i una sella.
El mercader va fer una ganyota que en la seva joventut havia semblat un somriure, però que ara, batzegat pels anys de rutes i mercadeig, només li servia per ensenyar les dents cobdicioses.
—I al sac què hi portes? —va preguntar la nena.
—Sí, i al sac què hi portes.
Parlar i caminar alhora li minvava encara més les forces, i el foraster anava quedant enrere. Va contestar amb una veu amb una fragilitat tan fonda, que no ho podia ser només per la xafogor asfixiant i la debilitat. Com si el que pesava dins el sac també li pesés a l’ànima.
—Les restes d’un germà d’armes —va dir—. Vaig recollir el seu crani. El porto a casa seva, a la seva família, perquè el puguin honorar.
El mercader se’l va mirar estranyat i recelós. Tampoc la nena no el deixava de mirar, els ulls grossos d’ànsia per saber-ho tot.
El caminant va obrir el sac per mostrar-los el que contenia: hi havia un bolic de roba rebregada, amb grans crostes seques, que el mercader va deduir que eren de sang; el caminant va separar una mica la roba perquè poguessin veure un tros de closca blanquinosa, també bruta i amb crostes, i amb grumolls secs de terra negra enganxats, i tan empolsegada com tot el que acompanyava el caminant.
El mercader va girar el cap amb desgrat; la visió dels ossos d’un mort li feien pensar massa en els seus propis ossos. Es va tornar a mirar la sella, l’espasa, el caminant. Va fer un càlcul de les alternatives: la lluita, els riscos, la barata. I es va decidir.
—Puja. Però deixa anar això. Put a podrit.
La caravana no va arribar a l’oasi fins que no va ser negra nit. Allà, la gent va acampar, va beure aigua i van beure aigua els animals. La gent de la caravana va omplir les àmfores, les tines, les gerres i els bots de pell d’ovella i de cabra. Tot recipient que pogués contenir aigua es va omplir en tota la seva capacitat. Es va fer foc per rostir carn, i es va menjar, i cantar, i ballar i riure i mentre es feia tot això va córrer el vi.
El caminant encara era viu, però havia empitjorat, i no va baixar del carruatge. Tremolava de febre. El mercader i un home vell, tan prim que les venes se li marcaven sota la pell com cordills relligant-li els ossos, s’hi van acostar. S’havien atipat i havien begut prou perquè fins i tot una notícia tràgica els fes riure.
—Encara tardarem tres dies a arribar a Sàbratah. Si penses embarcar amb el carregament cap a Roma...
—Jo no vaig a Roma —el va tallar el caminant.
—Hauràs mort abans d’embarcar cap on sigui que vagis.
El mercader li va explicar que l’home que l’acompanyava era un antic carnisser, i estava disposat a tallar-li el braç a canvi de les càligues que calçava el caminant, que eren de bon cuir i estaven senceres. Creien que en podien treure fins a setanta denaris. Però el caminant s’hi va negar, volia conservar el braç. Si havia de tornar a la guerra, el necessitaria. Finalment, van acordar que el carnisser li obriria la ferida i en trauria la podridura, l’esbandiria bé i ho cremaria tot perquè no hi rebrotés la infecció. Tenia herbes i ungüents que el podien ajudar, va dir el carnisser, malgrat que creia que, si no li tallava el braç, el caminant moriria. Però el caminant estava decidit.
—Primer beuràs vi —va dir el mercader—. El suficient perquè puguis suportar el dolor. També el dolor et podria matar.
El mercader va apropar una tina petita, i va repartir vi per a tots tres.
—Però si al final mors, ell es quedarà les càligues, la túnica, el cinturó i el sac. Jo, l’espasa. Ell hi està d’acord.
—I jo també —va contestar el caminant. I abans que el carnisser agafés els ganivets, van brindar i van beure.
A l’oasi, al voltant del foc, van continuar les cançons, i els tambors percudits i les peces de metall que dringaven com picarols; va continuar la fressa dels peus sobre la sorra dels qui ballaven, i els cops de palmell, i els braços i les cames empesos pel ritme, i els xiscles de les dones berbers, i eren cançons sobre camins sense fi i esperes que duraven vides senceres, i fills i amics i amors que s’havien perdut en el mar o en el desert, i retrobades en una altra vida i en un món més plàcid i segur que aquest, i mentre van sonar les cançons i els laments, els gemecs i crits de dolor de la ferida reoberta, de la carn malalta que va furgar el ganivet, que va socarrar la torxa, van quedar somorts, com un rumor acompanyant la música amb una veu estrangera.
Hores més tard, prop de l’albada, la nena dels ulls grossos, que dormia a terra, sobre un kílim, es va despertar sobtada. No sabia si l’havia despertat algun soroll o el malson que havia tingut sobre el marit amb qui la casarien quan arribessin a Sàbratah. Començaria una vida desconeguda lluny del desert i les caravanes, amb un home del qual no en sabia res, però que en el somni tenia potes de bou i cap de lleó. Llavors, la nena va veure una ombra fent tentines, i es va sorprendre que el caminant encara fos viu. Anava amb el seu sac i una tina en una mà. Va seguir-lo amb la mirada fins que el caminant va arribar a la bassa de l’oasi. La nena també es va alçar, va anar fins al tronc d’una palmera, es va ajupir i va orinar.
Després es va acostar a la bassa, espiant què feia el caminant. Va veure que s’havia agenollat i s’havia mullat la cara i els cabells.Tenia el braç ennegrit i oliós dels liniments amb què li havien untat. Encara suava i tremolava de febre. Va pensar que anava a resar per pregar als déus romans que li salvessin la vida. Però no el va veure resar. Va veure que esbandia bé la tina, i va pensar que l’ompliria d’aigua per al viatge que restava. Però no la va omplir. Va veure que treia alguna cosa del sac i la submergia dins la bassa. Va veure sobresortir de l’aigua la closca blanca del crani que els havia ensenyat. També l’estava esbandint. Ho feia molt a poc a poc, utilitzant el braç ferit amb molta dificultat, però també amb una precaució i una cura que semblaven alguna cosa més, potser una mostra de respecte cap al difunt. Això és el que va pensar la nena: que devia ser un costum estranger. Rentar el crani de l’amic mort. Deixar-lo net de brutícia, d’impureses, com una mostra de respecte.
Quan el caminant va acabar de netejar el crani de crostes i grumolls de terra seca, el va treure de l’aigua i el va anar eixugant amb la roba. I va ser llavors, a la minsa llum de l’alba que tot just començava a trencar, quan la nena va poder veure més clarament el crani. Tenia deu anys, però ja havia vist molts ossos de morts. Al desert, als oasis. Havia vist bèsties morir al llarg de la ruta i homes matar-se els uns als altres per un glop de vi, per ser el primer a treure aigua d’un pou, per un camell, per la pell d’un camell, per un turbant o per un parrac trobat a les dunes. I en el retorn havia vist els esquelets rosegats pels corbs, i havia vist com són els cranis dels homes i dels animals que xuclen dels mugrons de les seves mares.
I aquest era massa petit per ser el crani d’un soldat. Si de cas, podia ser el crani d’un babuí. Però qui voldria conservar el crani d’un babuí. Estúpid. O potser era d’un nadó. Potser eren les restes del fill del caminant, va pensar la nena, mort abans de conèixer els mals del món. Potser per això no se’n volia separar i les rentava amb tanta cura. Potser era seva la família que havia d’honorar l’infant mort. Però la nena continuava mirant, i el que veia desmentia elque pensava. Aquell crani no tenia mandíbula per a les dents. Ni conques per als ulls. Era arrodonit. Sencer. Era com un ou. Un ou gros com un crani de babuí o d’un nadó acabat de néixer.
Mentre la nena, espantada pel que veia i que no podia entendre, resava als déus amos de la sorra i el vent, els únics que tot ho veuen i tot ho escolten, els únics que saben quan, com i per què passen les coses que han de passar, el caminant va acabar d’eixugar el crani fals, el va embolicar amb la roba d’abans i, per evitar que es trenqués en rebre algun cop, el va ficar dins la tina, a poc a poc, amb delicadesa, com un pare protegint les esperances dipositades en la seva nissaga.